Lectures i homilia del diumenge 3r de Quaresma.

Ja som al tercer diumenge de Quaresma, el camí cap a la Pasqua. N’estem satisfets del camí que anem fent?

Pau ens ha advertit:

“Els qui creuen estar drets que mirin de no caure”.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 3,1-8a.10.13-15)

En aquells dies, Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró, sacerdot madianita. Tot guiant el seu ramat desert enllà, arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu. L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama enmig de la bardissa. Va mirar, i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia. Moisès es va dir: «Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària: què ho fa que no es cremi la bardissa.» El Senyor veié que s’acostava per mirar. Llavors Déu el cridà de la bardissa estant: «Moisès, Moisès.» Ell respongué: «Aquí em teniu.» Déu li digué: «No t’acostis aquí. Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.» I afegí: «Jo sóc el Déu del teu pare, Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.» Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu. Llavors el Senyor li digué: «He vist les penes del meu poble al país d’Egipte i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors. Conec els seus sofriments. Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel.» Moisès digué a Déu: «Quan aniré a trobar els israelites i els diré: “El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”, si ells em pregunten quin és el seu nom, què he de respondre?» Déu li contestà: «Jo sóc el qui sóc.» I afegí: «Respon així als israelites: “Jo-sóc m’envia a vosaltres”.» Déu digué encara a Moisès: «Digues això als israelites: “Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares, Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob, m’envia a vosaltres.” »Aquest serà el meu nom per sempre, amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 10,1-6.10-12)

Germans, no vull que us passi per alt una lliçó de la història. Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol, tots passaren el mar Roig i tots, en el núvol i en el mar, van rebre com un baptisme que els unia a Moisès. Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual, tots van beure la mateixa beguda espiritual, ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava, i aquesta roca significava el Crist. Malgrat tot, la gran majoria no foren agradables a Déu, ja que quedaren estesos pel desert. Tot això era un exemple per a nosaltres, perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren. No murmureu, com ho feren alguns d’ells, que van morir a mans de l’Exterminador. Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres, ja que els segles passats s’encaminaven cap als temps que vivim. Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 13,1-9)

Per aquell temps, alguns dels qui eren presents contaren a Jesús el cas d’uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d’ells amb la de les víctimes que oferien en sacrifici. Jesús els respongué: «Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquells divuit homes que van morir quan els caigué a sobre la torre de Siloè, us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual.» I els digué aquesta paràbola: «Un home que tenia una figuera a la vinya, anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà. En veure això, digué al vinyater: “Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera i no n’hi trobo. Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any. Cavaré la terra i la femaré, a veure si fa fruit d’ara endavant; si no, ja la podreu tallar”.»

Homilia:

Ja som al tercer diumenge de Quaresma, el camí cap a la Pasqua. N’estem satisfets del camí que anem fent? Pau ens ha advertit: “Els qui creuen estar drets que mirin de no caure”.

El Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob, el Déu de l’univers és un Déu proper. Amatent i sol·lícit pel nostre bé, que ens estima amb un amor entranyable, que és compassiu i benigne. Déu sempre serà misericordiós amb nosaltres.

L’Evangeli ens l’ha fet conèixer. Espera recollir fruit d’una sincera conversió. Es veu clar en aquesta intervenció que els fets tràgics dels quals en parla l’Evangeli no van per bon camí. Hem de donar fruit!

Jesús parla d’uns esdeveniments concrets, que no són només unes anècdotes. Un doble tipus de notícies; una de política, la repressió d’uns galileus; i l’altra, un pur accident, cau la torre de Siloè. La resposta de Jesús és una crida a la conversió; no una amenaça, és un avís a no viure despreocupats pensant ho deixo per a demà. La desgràcia dels galileus massacrats per Herodes, la caiguda de la torre de Siloè no són imaginacions, són fets.

Cal saber llegir la història actual a la llum de l’Evangeli. Cal escoltar la veu de Jesús. “Aquest -dèiem diumenge passat- és el meu Fill. Escolteu-lo”. El Déu que es manifesta com “El qui sóc”: el Déu d’Abraham, d’Isaac, de Déu de Jacob, el Déu de l’univers; el Déu proper, compassiu i benigne; el Déu que és lent per al càstig, que és ric en l’amor. Déu sempre serà misericordiós amb nosaltres, infinitament misericordiós; potser, fins i tot, incomprensiblement misericordiós, sobretot quan es tracta dels altres.

Però demana “donar fruit”. Per això té la figuera. Fruit que doni garantia d’una veritable conversió.

La desgràcia dels galileus malmenats i massacrats per Herodes, la d’aquells que els cau a sobre la torre de Siloè, són un exemple, són un estímul o, si voleu, un escarment. No és pas a Déu que cal retreure els mals que passen al món. L’Escriptura recorda com ha protegit el seu poble, com l’ha tret dels mal passos cada vegada que s’ha trobat amb un camí sense sortida.

Convé rellegir la història a la llum d’una presència de Déu. Cal escoltar la veu de Jesús. Recordeu allò de “Aquest és el meu Fill -de diumenge passat-. Escolteu-lo”. Escoltar! Escoltar... ja escoltem, ben cert; potser fora millor dir escolteu i feu-ne cas.

Acollim en aquest ja tercer diumenge de Quaresma la imatge de les lectures que hem escoltat. Refermem la nostra fe en la persona de Jesús. Una adhesió que només es realitza per la unió personal a través de la pregària, en el seguiment confiat per la manera com vivim.

Una adhesió que la celebració dominical garanteix i fa infal·liblement eficaç. Com ara mateix en aquesta celebració de l’Eucaristia que ens predisposa i ens invita, i ens motiva, a donar Déu, el Senyor, un honor en veritat i en esperit. Perquè Déu només se’l pot adorar així, en esperit i en veritat; perquè només així, la Pasqua que esperem serà una vida nova, serà una resurrecció.

El vinyater demana una nova oportunitat, un any més de temps. Aquest temps ja l’hem tingut; ens ha estat donat moltes vegades.

Que la història del poble d’Israel serveixi per reflexionar sobre el nostre present. Quaresma és una oportunitat... i les oportunitat s’han d’aprofitar!

Homilia de la missa de l’aparició. Missa votiva de la Mare de Déu al peu de la creu.

És just celebrar Maria per la seva col·laboració al peu de la creu. Protegida amb la fe, enfortida amb l’esperança, inflamada per la caritat, ella, com a bona mare, no regateja res. Allà, al peu de la creu, ho dóna tot.

Mn. A. Roquer. 

Homilia:

Aquesta missa de “Maria al peu de la creu” celebra la passió salvadora de Jesús i, a l’hora, ens recorda la participació de Maria en aquesta obra de la redempció. Es compleix la profecia del vell Simeó (“Aquest nen serà causa de sofriments per a tu. Una espasa et traspassarà l’ànima”).

Al peu de la creu, amb el nou Adam, hi ha una nova Eva. És just celebrar Maria per la seva col·laboració al peu de la creu. Protegida amb la fe, enfortida amb l’esperança, inflamada per la caritat, ella, com a bona mare, no regateja res. Allà, al peu de la creu, ho dóna tot.

I si l’havia fet néixer a Betlem, sense dolor, a la creu el donava adolorida. Per això la glorifiquem dient: “Feliços els sentits de Maria, que sense patir la mort, meresqueren la palma del martiri al peu de la creu del seu Fill”. Aquesta presència de Maria al peu de la creu és un exemple i un estímul.

La mort és obra dels homes. La vida és cosa de Déu. És un estímul per a la nostra fe i una garantia per a la nostra esperança. Per això avui nosaltres la glorifiquen dient “Feliços els sentits de Santa Maria Verge que, sense patir la mort, meresqueren la glòria del martiri al peu de la creu del seu Fill”. Al peu de la creu del nou Adam hi ha la presència d’una nova Eva.

En aquesta missa celebrem, com en cada missa, l’entrega generosa del Fill, i la generosa maternitat de la mare. Allò que la passió de Crist esdevingué realment ara ho celebrem en misteri. Per això demanem que, per aquest sacrifici de l’altar al qual la Verge Maria s’associa, no només se’ns esborrin els pecats, sinó que se’ns obrin de bat a bat les portes de la vida; i que els fidels trobin goig en participar d’aquesta celebració, perquè són garantia també de la resurrecció del Senyor.

Com diem en l’oració de després de la comunió: “duent la creu de cada dia, meresquem participar de la resurrecció del Crist”. Només hi pot haver una alegria en la Pasqua si hi ha hagut un dolor en la creu. I de creu, tots en portem! I el dolor de la creu pot portar l’alegria de la Pasqua perquè, com ens diu sant Pau si només som seguidors de Jesús per la seva mort i prou, som els més desgraciats de tots els homes. Duent la creu de cada dia mereixen la glòria de la Pasqua. Altrament l’alegria de la Pasqua només fora l’alegria d’una mona.

Lectures i homilia del diumenge 2n de Quaresma

La pregària és la veritable transformadora

dels nostres cors.

Mn. E. Figuerola

Lectura del llibre del Gènesi (Gn 15,5-12.17-18)

En aquells dies, Déu va fer sortir fora Abram i li digué: «Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles, a veure si les pots comptar; doncs així serà la teva descendència.» Abram cregué en el Senyor i el Senyor ho tingué en compte per donar-li una justa recompensa. Després li digué: «Jo sóc el Senyor, que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus per donar-te aquest país; serà el teu heretatge.» Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?» Ell respongué: «Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys, una tórtora i un colomí.» Li portà tots aquests animals, els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra, però no va partir els ocells. Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts, però Abram els allunyava. Quan el sol s’anava a pondre, Abram caigué en un son profund i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor. Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc, veié un forn fumejant, una torxa encesa, que passava enmig dels animals partits. Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança i es comprometé en aquests termes: «Dono aquest país a la teva descendència, des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»

Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips (Fl 3,17-4,1)

Germans, [seguiu el meu exemple i fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en mi. Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: N’hi ha molts que, pel seu estil de viure, són contraris a la creu del Crist. El terme on s’encaminen és de perdició, el déu que adoren és el ventre, i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses; tot el que aprecien són valors terrenals. Però] nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós, gràcies a aquella acció poderosa que li ha de sotmetre tot l’univers. Per tant, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 9,28b-36)

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, es trasmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos, i parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem. Pere i els seus companys estaven adormits profundament, però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests anaven a separar-se de Jesús, Pere li digué: «Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies.» Parlava sense saber què es deia. Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí. Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol. Llavors del núvol estant una veu digué: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.» Així que la veu hagué parlat, es van trobar amb Jesús tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

Homilia:

Benvolgut mossèn Roquer, capellà d’aquest Santuari, Junta d’administradors del Santuari, senyores Cambreres, Junta i membres de l’Agrupació d’Associacions de confraries de Setmana Santa de la nostra ciutat, germanes i germans: pau i bé!

De la mateixa manera que totes les Quaresmes les encetem llegint les Temptacions del Senyor, el segon diumenge també el dediquen a llegir les paraules evangèliques d’aquest moment de la Transfiguració, que aquest any, doncs, les llegim de part de l’evangeli de sant Lluc.

Una transfiguració que d’entrada voldria remarcar el següent. Una transfiguració que en cap cas ve donada, o ve remarcada... sí que l’Evangeli cita, doncs, vestits espurnejants, vestits blancs... però fixeu-vos en una cosa, quan ve la transformació? Quan ve la transfiguració? Doncs aquesta ve quan Jesús pregava. Per tant, benvolguts germans, benvolgudes germanes, no anem a buscar transfiguracions, no anem a buscar canvis, no anem a buscar qüestions de tota mena i manera si aquestes no vénen donades per la pròpia pregària. Aquesta és l’única que ens pot fer diferents; és l’única que pot fer que els nostres vestits, d’una o altra manera, d’un o altre color, esdevinguin “blancs i espurnejants”. La pregària és la veritable transformadora dels nostres cors; si no hi ha pregària el demés poden ser actituds, accions, etc., etc., però no veritables transformacions; no entrarem dins de cap núvol. Jesús es transfigura mentre pregava! I això és molt important per a tots nosaltres. La pregària és vital. La pregària per a nosaltres ha de ser el pal de paller. La pregària ha de ser allò que ens ha de transformar els nostres cors.

Fixem-nos en l’evangeli d’avui: “Pere digué a Jesús: Senyor és bo que estiguem aquí dalt”. Que vindria ser el mateix que dir: Mira! Que bé que estem aquí dalt, un grupet d’escollits, contemplant-vos; estem tranquils; podríem fer-hi unes cabanes i ens hi podríem quedar; perquè, francament, estem a la Glòria! Què vols més, no? Que bé, no? Doncs no, de la muntanya, estimats, se n’ha de baixar, transfigurat per la pregària, però se n’ha de baixar; s’ha de baixar perquè s’ha de tornar a la plana, s’ha de tornar a la plana a trescar; i aquest trescar, aquest treballar, el podem referir en primer lloc, i entre tots ells, a Pere, que serà el cridat a construir l’Església a la terra. Pere està cridat a construir l’Església a la terra; Pere no està cridat a construir cabanes a la muntanya, allà dalt, no! L’Església d’aquí, l’Església de cada dia. “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra fonamentaré la meva Església”. La d’aquí, no la d’allà!

I en aquesta línia, sant Agustí, en un dels seus sermons, diu: “Desciende, Pedro, anuncia la Palabra, insiste a tiempo y a destiempo. Acarrea, cosecha, trabaja, suda. Desciende para trabajar en la tierra, para servir en la tierra. No busques lo tuyo. Ten amor. Anuncia la verdad”. Ben clar i ben net. I a veure... qui diu Pere desciende Pedro, acarrea, trabaja, suda... qui diu Pere diu tots nosaltres. Perquè Pere és la terra, Pere és de la terra; per tant la seva tasca és amb els homes d’aquí a baix, per portar-nos precisament allà a dalt, a la muntanya, a contemplar el rostre gloriós de Déu Pare. Diguem doncs que Pere podria ser el nexe, la continuïtat, l’enllaç entre el cel i la terra. Aquest és Pere.

Ara bé, de la muntanya no tan sols en baixa Pere, també en baixa el Fill de l’home. I a què baixa a fer el Fill de l’home? Doncs a patir. I a ser maltractat per tots nosaltres, per aquells; però resulta que d’aquells nosaltres en som els hereus. Per tant, Jesús en baixa per ser maltractat per tots nosaltres els homes, tot just per produir l’efecte contrari d’allò que nosaltres condemnem d’ell. La seva mort, estimats, és la nostra vida; la seva mort és la nostra salvació.

Aquestes darreres paraules del fragment llegit són el relacional, l’anunci clar de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist. Passió que comença també amb un moment dolç, amb un moment de reunió, el Sopar, el Sant Sopar; una colla d’amics, tots els seus companys, tots al voltant d’una taula; quin moment més agradable! Nosaltres també fem el mateix quan volem fer o celebrar alguna cosa; ens assentem al voltant d’alguna taula, ja sigui amb marisc del car o per fer pa amb tomàquet. D’aquell sopar, Jesús institueix l’Eucaristia; però, alerta, en aquell sopar Jesús també fa un gest que malauradament és sovint oblidat o que s’hi passa de puntetes. Institueix l’Eucaristia, sí; però què fa abans d’instituir l’Eucaristia? Doncs es treu el mantell, s’agenolla i es posa a rentar els peus de tots els seus deixebles amb una clara actitud de servei. I això, estimats, també passa el Dijous Sant. I això, estimats, també ho fa Jesús; el mateix Jesús! No hi ha dos Jesús. I diu: “Feu això que és el meu memorial”. Només l’Eucaristia? No! El memorial de Jesús també és rentar peus. I en aquest Any de la Misericòrdia, l’Eucaristia és el pal de paller, evidentment, però una eucaristia assistida i que després o abans no hagi rentat peus no serveix de massa cosa. Perquè diuen que una Església que no serveix, no serveix per a res.

Pere: Ni que tots fallin, jo no et fallaré pas. Caram! No va tardar gaire a dir que no, eh! Quan tot va bé, tot va bé, però quan van maldades... I a partir de l’Hort de Getsemaní no en trobarem cap d’apòstol, i si en trobem algun es per dir que no el coneix de res a Jesucrist. Marxen tots! També marxarem nosaltres? També sabrem dir o direm que no el coneixem de res? I tornarem a aparèixer quan el tema de la resurrecció sigui reconegut per tots i per tothom i llavors direm No, és que nosaltres també hi érem aquí?. El mateix Jesús ho diu moltes vegades “No tingueu por, no tingueu por”.

Idees:

Què és el que transfigura? La pregària

Què és el que hem de fer quan “feu això que és el meu memorial”? L’Eucaristia, que la presideixen els preveres, com a Jesús capiti. El rentar els peus... tots hem de rentar peus.

Darrera idea: No tinguem por, no tinguem por. Aquesta ha de ser la nostra fe. Jesús on ets? Jesús on vas? No ho sabem. Però nosaltres et seguim, i et seguim sense tenir cap mena de por.

I acabo, acabo recordant aquell cant de la missa dominical: “Mireu-los com s’estimen, el món pugui dir”. Mireu-los com estimen, el món pugui dir.

Lectures i homilia del diumenge 5 de durant l’any

Aquí es troba la autèntica fe del creient, que, sentint-se indigne i pecador, demana l’ajut de Déu. 

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre d’Isaïes (Is 6,1-2a,3-8)

L’any que morí el rei Ozies vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. Els plecs del seu mantell omplien el temple. L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre: «Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers, tota la terra és plena de la seva glòria.» Aquell crit feia estremir els muntants de les portes i l’edifici s’omplia de fum. Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar! Jo que sóc un home de llavis impurs i visc enmig d’un poble de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.» Llavors un dels serafins volà cap a mi duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar. Em tocà els llavis amb aquella brasa i em digué: «Això t’ha tocat els llavis: ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat.» Després vaig sentir la veu del Senyor que deia: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»

Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 15,1-11)

Germans, [us recordo la bona nova que us vaig anunciar i que vosaltres acollíreu; fins ara us hi manteniu ferms i per ella obteniu la salvació. No crec pas que us convertíssiu en va a la fe. Per tant, si encara ho reteniu, recordeu amb quines paraules us vaig anunciar la bona nova.] Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut, és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats, que fou sepultat i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità. Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze. Després s’aparegué a més de cinc-cents germans a la vegada; molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts. Després s’aparegué a Jaume, i més tard a tots els apòstols. Finalment, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, se m’aparegué fins i tot a mi. [Perquè jo sóc el més petit dels apòstols i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu. Però per gràcia de Déu sóc el que sóc, i la gràcia que ell m’ha donat no ha estat infructuosa. Al contrari, he treballat més que tots, no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi. Però, què hi fa?] Tant si sóc jo com si són ells, això és el que vosaltres heu cregut.

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc (Lc 5,1-11)

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu. Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret, veié dues barques a la platja. Els pescadors n’havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l’apartés una mica de terra, s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.» Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.» Així que ho feren agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven. Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven. Simó Pere, en veure això, es llançà als genolls de Jesús i li deia: «Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.» Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell no se sabien avenir d’una pesca com aquella. Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Però Jesús digué a Simó: «No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.» Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

Homilia:

A les portes ja de la Quaresma que començarem el dimecres que ve, l’escena evangèlica de la litúrgia és del tot diferent de la dels diumenges anteriors: Jesús acaba de ser expulsat del seu poble, Natzaret; els seus habitants no han cregut en Ell i, en no veure realitzats els miracles que li exigeixen, Jesús marxa. Avui ens situem prop del llac de Galilea, lloc emblemàtic de Palestina. La gent s’aglomera a l’entorn de Jesús per escoltar-lo. Jesús, donant-se per fet de Natzaret, puja dalt d’una barca i parla de la barca estant. Sant Lluc ens diu en què consistia la seva predicació. El que li interessa és l‘efecte de la Paraula que produirà després de la pesca miraculosa.

Com acostuma a dir el nostre papa Pau VI, el nostre món d’avui, sovint marcat per aigües profundes, necessita aquesta barca que és l’Església. Només així es podrà produir el miracle de què parla l’Evangeli.

El que compte és la crida de Jesús a fer el que ell ens diu. Simó-Pere no dubte, tot i la resistència d’un principi (“Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res”). L’escena de Pere, agenollat als peus de Jesús, és la imatge del creient que ha reconegut qui és el seu Senyor (“Aparteu-vos de mi que sóc un pecador”). Aquí es troba la autèntica fe del creient, que, sentint-se indigne i pecador, demana l’ajut de Déu. Nosaltres també, abans de combregar, diem quelcom semblant: “Senyor, no sóc digne...”.

No som nosaltres que ens apropem a Déu. És Ell que s’apropa a nosaltres perquè confiem en la seva misericòrdia. El profeta Isaïes ho expressa dient: “Sóc un home de llavis impurs”. També nosaltres som tocats per la seva paraula.

L’Església és la barca de Jesús que Ell ha instituït per fer-se present en mig del nostre món. Ha triat la barca de Pere per comunicar-nos la seva paraula.

Els successors dels apòstols, també febles i pecadors com som, som cridats a guiar l’Església. Jesús ens demana que ens endinsem amb coratge en aquesta mar profunda, sovint embravida, del nostre món, sense por a causa de les nostres limitacions, amb la confiança de saber que Ell és amb nosaltres. La seva paraula pot produir un altre miracle. Simó-Pere no dubte, tot i la resistència d’un principi (“Ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res”). El papa Francesc denuncia que hi ha cristians que viuen confiant més en ells mateixos que en la paraula del Senyor. Qui fa la pesca abundant és no Pere, sinó Jesús.

Tots ens sentim atrets per Jesús però no sabem avui com ser pescadors d’homes. Cada diumenge proclamem el Credo (“Crist ha ressuscitat”). Aquesta realitat supera totes les por i trenca totes les barreres. Perquè com hem escoltat a la segona lectura “Aquesta és la bona nova que us vaig anunciar -diu Pau-, que vosaltres heu acollit, que Crist morí pels nostres pecats, que fou sepultat i ressuscità el tercer dia”. Així ho deien ja les Escriptures.

Aquesta fe en el Crist ressuscitat pot esvair totes les nostres pors. Qui ha fet que la pesca de Pere sigui miraculosa? No, no és Pere; és el Senyor. Dels seguidors de Jesús se’n pot esperar una confiança en la seva paraula: “Ja que vos ho dieu, calaré les xarxes”. I pescarà! Perquè ha fet allò que el Senyor li ha dit.