Combregar amb el seu cos és combregar amb la persona de Jesús, identificar-nos en la persona de Jesús. I els que participem en l’Eucaristia hem de ser signes d’aquesta relació de nosaltres amb Ell.
Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre de l’Èxode (Ex 24,3-8)
|
En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble
tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer,
a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor.» Moisès escriví
totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu
de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després
encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i
immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en
gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després
prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble
respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.» Llavors Moisès
aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el
Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»
|
Lectura de
la carta als cristians hebreus (He 9,11-15)
|
Crist ha vingut com a gran sacerdot del món
renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant,
passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes,
ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de
vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons
la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella,
aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava
exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit
Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del
Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar
culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha
mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren
cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.
|
Lectura de
l’evangeli segons sant Marc (Mc 14,12-16.22-26)
|
El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava
l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a
preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos
dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb
un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap
de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual
amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada
amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se
n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i
prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.» Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres. |
Homilia:
Avui,
solemnitat de la festa del Corpus, la litúrgia ens ofereix, no pot ser d’altra
manera, com a lectura de l’Evangeli, el Darrer Sopar del Senyor. I el que diu Jesús
en el Darrer Sopar és prou eloqüent i prou definitiu per a que no calgui fer-ne
massa comentaris.
La darrera
Pasqua de Jesús. Quan es produeix un nou do de Déu, un do nou que supera
l’Antiga Aliança. El pa partit és el cos, Corpus, el cos del Senyor; i el vi
del calze és la sang de la Nova Aliança, del nou pacte.
L’Eucaristia
és prou important i viva per dedicar-hi dues de les celebracions, la del Dijous
Sant i avui.
Llegint l’evangeli
d’avui crida l’atenció que dedica més espai a parlar dels preparatius que del
mateix sopar. I això ens convida a preguntar-nos com preparem, o com ens hem de
preparar per a la celebració de l’Eucaristia. L’Eucaristia no pot ser mai una
cosa rutinària, un costum (Jo tinc el costum d’anar a missa cada diumenge).
Quan no hi ha un sentit profund de l’Eucaristia, el costum no val!
Tot oferint
el calze Jesús ens diu que tota la seva vida queda concentrada justament en la
seva mort i en la seva resurrecció. Són els grans signes que ens han quedat de
la presència de Déu en nosaltres; que no és, per tant, un Déu llunyà. Combregar
amb el seu cos és combregar amb la persona de Jesús, identificar-nos en la
persona de Jesús. I els que participem en l’Eucaristia hem de ser signes
d’aquesta relació de nosaltres amb Ell. A missa no s’hi va per costum, no
s’hi va per quedar bé; a missa no s’hi va per lluïment, i tampoc, voldria dir,
per devoció, vés per on! S’hi va per necessitat, per la necessitat d’estar en comunió
amb Jesús.
La
celebració d’avui és una bona ocasió per recordar-nos i ajudar-nos a viure el
més profund de la celebració de l’Eucaristia. I què és allò que tenim en tota
celebració de la missa, de l’Eucaristia? Doncs que Crist és present Ell mateix
en persona i és Ell qui ens presideix, que Crist és present amb la seva
paraula. És present en la comunitat reunida (“Quan dos o més reuneix en nom
meu, jo hi sóc”). Per això la celebració ens ha d’ajudar a descobrir la
presència del Senyor en cada persona. No es tracta d’una presència simbòlica
sinó real; com aquella primera eucaristia del Dijous Sant, que no va ser
simbòlica sinó real.
I això no ho
celebrem només avui, ho celebrem cada diumenge, el dia del Senyor. Cada
diumenge tenim el goig (no em quedo només amb l’obligació) de poder-nos reunir
per celebrar els misteris de la vida i mort del Senyor.
El concili
Vaticà II ens deia justament unes paraules molt semblants: “L’Eucaristia és la
font d’on brolla -diu- tota la nostra vida cristiana; d’ella rebem la força per
donar testimoni amb amor tal com l’Eucaristia és un testimoni d’amor”.
Avui, en
aquesta solemnitat del Corpus, demanem al Senyor, que la nostra vida sigui, contínuament,
una eucaristia; és a dir, una acció de gràcies. Que sapiguem oferir-nos juntament
amb el pa i el vi per a que el Senyor faci de nosaltres una ofrena agradable,
amb el testimoni de la nostra vida conseqüent com a cristians. En una paraula:
que si l’Eucaristia és la màxima prova d’amor... estimen-nos! Així i només així
entendrem què vol dir la festa d’avui; així i només així podrem celebrar Corpus
com cal!
