L’aigua, insípida, incolora, com a vegades la nostra vida, es pot convertir en vi, en el millor vi!
Mn. A. Roquer
Lectura del
llibre d’Isaïes (Is 62,1-5)
|
Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar
per Jerusalem fins que aparegui com un raig de llum el seu bé, i la seva
salvació com una torxa encesa. Els altres pobles veuran el teu bé, tots els
reis veuran la teva glòria i et donaran un nom nou que els llavis del Senyor
designaran. Seràs una corona magnífica a les mans del Senyor, i una diadema
reial a les mans del teu Déu. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran
dir «La Desolada» a la teva terra: a tu et diran «Jo-me-l’estimo», i a la
teva terra, «Té-marit», perquè el Senyor t’estimarà, i tindrà marit la teva
terra. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa
una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content
de tenir la núvia.
|
Lectura de
la primera carta de sant Pau als cristians de Corint (1Co 12,5-11)
|
Germans, els dons que rebem són dons diversos,
però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis,
però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però
tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.
Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots. Un,
gràcies a l’Esperit, rep el do d’una paraula profunda; un altre, per obra del
mateix Esperit, rep el do de desglossar les veritats; un altre, en virtut del
mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de donar la salut als
malalts; en virtut de l’únic Esperit, un altre, el do de fer miracles; un
altre el do de profecia; un altre, el de distingir si un esperit és fals o
autèntic; un altre, el do de parlar llenguatges misteriosos; un altre, el do
d’interpretar-los. Tots aquests dons són obra de l’únic Esperit, que els
distribueix en particular a cadascú com li sembla bé.
|
Lectura de
l’Evangeli segons sant Joan (Jn 2,1-12)
|
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de
Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També Jesús i els seus deixebles hi foren
convidats.
Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.» Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.» Llavors la seva mare diu als qui servien: «Feu tot el que ell us digui.» Hi havia allí sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Cada una d’elles tenia una cabuda de quatre a sis galledes. Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes piques.» Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.» Ells n’hi portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins més ordinaris; però tu has guardat fins ara el vi millor.» Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren en ell. |
Homilia:
Aquest
diumenge, tot i ser ja un diumenge ordinari de durant l’any, o sigui en
diríem els diumenges de color verd, encara té uns certs ressons de les
festes de Nadal, més concretament de l’Epifania. Per això l’evangeli no és de
sant Lluc que és el que llegim enguany, sinó de sant Joan. El miracle de Canà
és doncs una epifania, una manifestació de Déu. Jesús, amb el seu primer
miracle, ens ofereix el rostre de Déu i, a l’hora, el seu rostre més humà fent
que no manqui el vi a l’àpat de casament (fora un fracàs).
Normalment
el que ens sorprèn, el que ens admira, és normal, és el miracle: convertir
l’aigua en vi. Però té una significació molt més profunda. Recordeu que és
l’evangeli de Joan, que sempre juga amb els elements com a significats d’altres
coses. Cal saber llegir, doncs, entre línies; no limitar-nos només a un miracle
espectacular i quedar bocabadats com qui veu un castell de foc. Jesús ve a
donar respostes noves. I el vi és signe de la Nova Aliança.
Els enviats,
recordeu, que fan la incursió a la Terra Promesa en temps de l’Èxode, tornen
carregats de raïms; és la Terra Promesa. L’aigua, element típic de l’Antiga
Aliança, es converteix en vi, el vi de la Nova Aliança quan Jesús, en el Darrer
Sopar agafarà la copa amb el vi i dirà “Aquesta és la sang de la
Nova Aliança”. Més semblances: quan els fariseus es queixen a Jesús que els
deixebles de Joan dejunen però els seus no dejunen, els dirà “Com voleu que
dejunin mentre tenen amb ells el nuvi”, que és ell!. La seva vinguda al món és
entesa i viscuda com una aliança d’amor entre Déu i la humanitat. L’aliança de
Déu amb el poble és comparada amb un amor conjugal, amb tot el que té de
positiu i també amb tot el que té d’infidelitats.
Ja veiem com
el miracle de Canà és un signe. Això vol dir la paraula miracle. Un
signe ben clar i ben ple de significat; molt més profund que com aquell que fa
un joc de mans convertint l’aigua en vi i quedar tothom amb la boca oberta.
Nosaltres
hem de notar alguna cosa més. Notem que les gerres on posen l’aigua, diu Joan,
“eren destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus”. Això
s’ha acabat, ja no cal; Jesús converteix l’aigua de les purificacions en el vi
nou, el millor vi, signe que ha arribat un nou temps.
Fora quedar-nos
a mig camí si en el miracle de Canà només hi veiéssim que l’aigua es converteix
en vi. És expressió d’una cosa molt més profunda, molt més alta.
Ara ja no sé
si l’evangeli de les noces de Canà és el més adient per a la celebració d’un
casament, només perquè hi surt una celebració matrimonial, donat que la
intenció de l’evangelista Joan és el miracle, no el casament. O potser sí que
ho és! Enteneu-me. Vull dir que l’un, el miracle, i l’altre, el casament, no
són res més que manifestacions de l’amor de Déu. I no només la manifestació del
seu poder miracler. L’amor de la parella de Canà i l’amor de Jesús per la
parella de Canà quan els falta vi, és el mateix amor; el que passa és que allò
que ens sorprèn, ens admira, és el miracle. Però el que ens convé és que veiem
més enllà del nas.
I ara mirem
el prec de Maria, la mare de Jesús: “No tenen vi”. Que, potser, vol dir, vés a
saber: No tenen esperances, no tenen il·lusió o no tenen fe o no tenen
alegria o no tenen sentit de l’humor, que és tan necessari per viure, o,
potser, encara són a l’Antic Testament que no ho veus?. I Maria ens diu,
no als criats de Canà, a nosaltres: “Feu tot el que Ell us digui”. I sap què
dir. Ella, com ningú, ha fet allò que el Senyor li ha dit. I no s’ha fet un
miracle de convertir l’aigua en vi, no!; s’ha fet l’admirable mostra d’amor
d’un Déu que s’ha fet home per nosaltres.
L’aigua, insípida, incolora, com a vegades,
potser, la nostra vida, es pot convertir en vi, en el millor vi!, en la vida més plena de sentit, en
una vida que realment val la pena de ser viscuda.