Homilia de la festivitat del Cos i de la Sang de Crist

Allò que és més important és si nosaltres som capaços de dir:
“Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. 

Això és Corpus.

Mn. A. Roquer.

Lectura del llibre de l’Èxode (Ex 24,3-8)

En aquell temps, Moisès anà a comunicar al poble tot el que el Senyor li havia dit i tot el que havia ordenat. El poble sencer, a una sola veu, respongué: «Farem tot el que diu el Senyor.» Moisès escriví totes les paraules del Senyor, i l’endemà, de bon matí, erigí un altar al peu de la muntanya i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel. Després encomanà als joves del poble d’Israel que oferissin víctimes en holocaust i immolessin vedells al Senyor com a víctimes de comunió. Ell recollí en gibrells la meitat de la sang, i amb l’altra meitat aspergí l’altar. Després prengué el document de l’aliança i el llegí al poble en veu alta. El poble respongué: «Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.» Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: «Aquesta és la sang de l’aliança que el Senyor fa amb vosaltres d’acord amb les paraules escrites aquí.»

Lectura de la carta als cristians hebreus (He 9,11-15)

Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat que ara comença. Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant, passant per un tabernacle més gran i més perfecte, no fet per mans d’homes, ja que no pertany al món creat; i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, sinó que amb la seva pròpia sang ens ha redimit per sempre. Segons la Llei de Moisès, la sang dels bocs i del vedells i la cendra de la vedella, aspergida sobre els qui estaven contaminats, purificava i santificava exteriorment. Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara. Per això, i amb molta més raó, la sang del Crist ens purificarà de les obres que porten la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança, perquè ha mort en rescat de les culpes comeses sota la primera. Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna reben allò que Déu els havia promès.

Lectura de l’evangeli segons sant Marc (Mc 14,12-16.22-26)

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l’anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l’anyell pasqual?» Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l’allotjareu per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar.» Els deixebles se n’anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: «Preneu-lo: això és el meu cos.» Després prengué el calze, digué l’acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: «Això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»
Després de cantar l’himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Homilia:

La festa d’avui, ho sabem tots, potser no caldria dir-ho, popularment l’anomenem així: Corpus, que vol dir, ni més ni menys, que cos. Però la litúrgia l’anomena d’una altra manera: Solemnitat del Cos i la Sang de Crist.

I aquest any, aquest segon element, la Sang, hi té una particular significació en les tres lectures que acabem d’escoltar. A la primera lectura hem sentit això: “Llavors Moisés aspergí el poble amb la sang dient: aquesta és la sang de l’Aliança”. Paraules que Jesús farà servir en el Darrer Sopar com hem sentit a l’Evangeli: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres; la sang de la nova Aliança”. I sant Pau, a la segona lectura, ens ha dit: “La sang de Crist ens purifica”.

L’Aliança del Sinaí era una figura de la sang de la creu, que n’anomenarem, i amb tota propietat, la nova i definitiva Aliança: no és pot anar més enllà amb la sang del fill de Déu!.

El pa i el vi de l’Eucaristia, des d’aleshores, ens remeten al que en podríem anomenar la bogeria de Déu. Diem que amor amb amor es paga. En aquest cas no es paga perquè és un amor infinit, i aquí no hi arribem; però si que serveix, i per això som aquí. O bé, en tot cas, el paguem amb calderilla que és el que tenim; però també diu la dita que qui dóna el que té no està obligat a més.

A l’antic Orient, l’Aliança era una institució bàsica. La inseguretat, la precarietat de la vida dels pobles nòmades demanava una seguretat que no li donava una vida que no era estable al desert, més aviat plena de inseguretats i de perills; i buscava una seguretat i l’única seguretat la troba en Déu; aquest Déu que, per altra part, és el seu company de camí, fa camí amb el poble cap a la terra promesa; i anirà amb el poble a través del desert; tant és així que, entre les tendes de les famílies d’Israel, hi haurà una tenda on viu Déu; que, un cop establerts a la terra promesa, aquesta tenda serà el Temple de Jerusalem. El pacte serà segellat amb la sang dels animals que s’han sacrificat. Segons el pensament semita d’aquell temps, a la sang hi ha la vida; per això el poble dirà “farem tot el què el Senyor ens diu, l’obeirem en tot”.

Jesús, en el Darrer Sopar, diu: “Això és la meva sang vessada per tots vosaltres”. La sang vessada posa de manifest el caràcter de sacrifici de la mort de Jesús. “Feu això que és el meu memorial”. I això ho fem, i cada diumenge, però avui en fem un record molt especial, és Corpus.

D’uns anys ençà la festa de Corpus la celebrem en diumenge. Cert que el Darrer Sopar fou en dijous, Dijous Sant; però també és cert que Jesús, després de ressuscitar, s’autoconvida, amb els dos deixebles d’Emaús, en diumenge; i l’Església sempre s’ha reunit en diumenge per celebrar l’Eucaristia. Sigui en dijous, sigui en diumenge, l’Església s’estremeix, i això és molt important, davant de la invitació del Senyor.

Així el més important és el que fem, tant si és en dijous com si és en diumenge. No ens hi capfiquem. Celebrar diumenge el Corpus no és cap despropòsit. Allò que realment és important és no deixar mai d’acudir a la cita en la qual hem estat convocats, a la taula on hem estat convidats. I ens asseurem a taula amb el Senyor, amb aquella promesa: “Tots els que mengin aquest pa, viuran per sempre”. Allò que és més important és si nosaltres, com aquell poble d’Israel, també som capaços avui de dir: “Farem tot allò que el Senyor ens ha dit”. Això és la veritable comunió, això és la unió entre Ell i nosaltres. Això, en dijous o en diumenge, és Corpus.